Ir al contenido principal

BREU HISTORIA DE VALENCIA. DIDACTICA ELEMENTAL PER AMAR I DEFENDRE A VALENCIA (III). ELS ARAPS

BREU HISTORIA DE VALENCIA. DIDACTICA ELEMENTAL PER AMAR I DEFENDRE A VALENCIA (III). ELS ARAPS

4.- Els araps.

En l’any 711, se produix en Hispania una invasio de gent des d’Africa, en l’anim de conquistar-la e islamisar-la, aprofitant la descomposicio politica del periodo visigot. Vingueren 9.000 berebers a la peninsula, en una primera fornada. A Valencia arribaren en l’any 714. L’ocupacio i colonisacio fon pacifica i fructifera, durant cinc segles. Convivien musulmans i cristians, tant en cultura com en religio, els dominadors respetaven als dominats. Es mes, se mesclaren entre ells, de forma que molts al final eren musulmans valencians.

Els mossaraps eres cristians. Conservaven la seua religio, les seues costums, les seues tradicions. I tambe la seua llengua, el llati evolucionat que portaren a Valencia els romans.

El territori valencià tornà a ser billingüe. Ara es parlava arap i llati. El llati dels natius estava molt evolucionat i durant cinc cents anys anava a contaminar-se d´arap.

Ambrosio Huici [1] escriu que “els muladis, lo mateix que els mossaraps, foren billingües i deprengueren l’arap sense oblidar la seua llengua ancestral, derivada de la llati, i que encara l’arap se difongue rapidament entre els mulawadas, mai oblidaren la llengua romanç i l’usaren casi exclusivament en el seu tracte en els mossaraps”.

No desaparegue com volen fer vore els catalanistes el llati que parlaven els mossaraps, per extermini d´estos a mans dels almoravits en el segle XII o perque estos havien abandonat de motu propio la seua llengua autoctoctona.

Gómez Bayarri [2] ha fet un interessant estudi per a rebatre esta tesis catalanista del buit demografic i conclou que no va ser exterminada la mossarabia valenciana pels almoravits. I cita a varis historiadors que testimonien i documenten “la pervivencia de mossaraps en terres de Valencia despres de les incursions i supostes emigracions de l’epoca del Batallador i de les possibles represalies dels almoravits. Si be es cert que se fon reduint poc a poc la mossarabia valenciana, la pervivencia d´esta no supondria condicio sine qua non per a la conservacio del romanç autocton valencià evolucionant en les terres valencianes. Tampoc es menys cert que els valencians-musulmans no haurien abandonat la seua llengua antiquissima i el seu us devia d’estar prou estés en la vida familiar dels muladis valencians”.

Els almoravits total estigueren 40 anys ocupant les terres valencianes i “dificilment en est efimer interregne almoravit, en una situacio tan caotica interna e inestable… se pogueren sentar i desenrollar les bases d´un canvi cultural i llinguistic en el Regne moro de Valencia,… que produira un tall radical en el transcurs historic valencià que supondra la desaparicio de la parla autoctona romanç-valenciana, independenment de que s´haguera produit o no la virtual extincio de la mossarabia valenciana en esta primera mitat del segle XII”.

Una de les proves mes contundents de la pervivencia del romanç baix la dominacio arap es el llibre “Vocabulista in Arabico”, un diccionari llati-arap, i la llarga llista de poetes araps que escriuen en la parla mossarap, el llati mesclat en l’arap.

El “Vocabulista in Arabico” fon publicat per Schiaparelli. Un manuscrit del mateix se conserva en la biblioteca Riccardiana de Florencia. Fon escrit pel frare Ramón Martí, que acompanyava a Jaume I. Te dos parts: arap-llatina, llatina-arap. En este vocabulari apareixen paraules com: abril, agust, buruga, furca, furn, musiqa, mandil, madaya, sabbat, saya, sayra,…

El llibre “Vocabulista in arabico” està ple de paraules mossaraps, molt importants per a l’estudi de la Llengua valenciana i el romanç d’aquella epoca.

Claudio Sánchez Albornoz, autoritat en Historia, afirma que “no s’arabisà la contextura vital espanyola. Com no s’arabisà l’estructura gramatical de les llengües peninsulars, no obstant la recepcio de molts cents de vocables araps i la formacio de molts paralelismes expressius”.

Ibn Sida [3] escrigue en “Kitab al Muyasas”: “¿I com no anava a cometre els erros, si escrig en temps tan lluntans (de quan l´arap es parlava en purea) i havent de viure en persones que parlen romanç?”.

Son diversos els testimonis, els documents, que manifesten l’existencia dels mossaraps i de la llengua dels mossaraps a lo llarc del periodo de dominacio islamica.

Simonet, per eixemple, [4] relata dels mossaraps que “donant gallarda mostra de la seua capacitat, el seu ingeni i aplicacio, i acomodant-se a les dificils circumstancies del seu llarc cautiveri, cultivaren ambes llengües i lliteratures, sobreixint aixina en l’arap com en en l’hispa-llatina, pero sense oblidar la seua propia”.

I afig:
“Els mossaraps conservaren perpetuament el coneiximent de la llengua latina, al menys com a llengua sabia. Ocorre l’important qüestio de la llengua vulgar usada comunment per aquell poble, puix ni l’arap era parlat generalment pels mossaraps, com alguns han supost, ni l’antic llati se parlava ya pels espanyols, duent alguns sigles de decadencia i descomposicio en l’us familiar i corrent. Nosatros creem que els mossaraps parlaven un dialecte vulgar, format de l’antic llati i d’atres elements filologics acumulats en el transcurs dels sigles en tota la peninsula, sent molt pareguts als romançs de hui”.

Mourelle de Lema [5] abunda en esta questio quan diu que “en la Llengua valenciana se troben vius molts vocables procedents de l’arap… Hibridacio i seudomorfosis son fenomens llingüistics resultants d’una llarga convivencia de dos cultures: l’ibero-llatina valenciana i l’arap”.

Gómez Bayarri[6] acota que “el romanç idioma mare degue constituir el vehicul d´expressio de la vida cotidina familiar i llaç de comunicacio de la vida sentimental. Aixina ho atestiguen les cançons d´amor, ample repertori, ple d´amable dolçor,…”

Cançons d’amor eren les jarches. En el segle IX sorgix un moviment cultural molt important dins del mon arap, que prove de Bagdad, de la capital de l’Irak, que era per aquell temps extraordinaria capital cultural del mon arap.

El governant Abderraman I d’Al Andalus, i tambe Balensya, miren mes cap a l’Orient per a beure en la font cultural i religiosa.

Teresa Garulo [7] escriu que “Els viages a Orient se convertixen en el vehicul transmissor de la cultura arap; a les grans metropolis van els homes cults, desijosos de perfeccionar la seua cultura, i al regressar duen les novetats de Bagdad, tota la poesia dels moderns, i mes tart dels neoclassics, que son els que eixercixen una influencia viva, directa i eficaç dels poetes hispanoaraps”.

I continúa:
“A principis del sigle X, Muqqadam de Cabra creà la moaxaja, producte tipicament hispa-arap, caracterisada per l’estructura estrofica, desconeguda en la poesia arap, i per l’adicio d’un final en romanç, la jarcha”.

En Denia sorgi un gran poeta, Ibn al-Labbana.

En Valencia, Al Russafi.

En Bocairent, Abu Bakr ibn Muhammad ibn Ruhaim.

“A soles en Valencia mante la tradicio cultural anterior als almoravits, i en Ibn Jafaya (m.1138) i el seu nebot Ibn azZaqqaq (m. 1134) se creà una escola de poetes paisagistes que encara saberen reanimar l’andamiage de la casida i renovar el cabal de las metafores”, escriu Teresa Garulo.

Al Russafi (Abu Abd Allah ibn Galib) es el gran poeta arap d’Al Andalus. Naixcut en Russafa li va dedicar delicades elegies ad ella i a Valencia.

La poesia arap del final de la dominacio islamica es una poesia popular. Els poemes reben el nom de moaxaha o moaxaja, rematades per una jarcha.

La moaxaha consta de sis parts rimades entre si i atres cinc parts que no tenen rima comu. La jarcha o harja final es l’eixida, el remat i per lo general està redactada en romanç.

Les jarches son cantics d’amic, d’amor, d’estima, ficades en boca de qui enyora la persona amada. I son propies de la comunitat mossarap, cristiana.

Pero tambe n’hi ha escrites en arap, inclus en hebreu, llengua que parlava la comunitat jueva.Leopolt Peñarroja[8] senyala que les jarches (harges) “se convertixen en sintoma i en cristal a través del qual es possible penetrar en l’interioritat de la civilisacio romanica de Al Andalus, per la seua conexio o pertinença a una primitiva lirica romanica”.

García Gómez feu l’observacio de la metrica de les moaxahes i dels zejels no seguixen la metrica arabica, sino la metrica silabica llatina, la romanica, que va perviure durant tot el periodo d’arabisacio.

Per a Peñarroja, “les jarches anuncien, consequentment, la permanencia d´un mon cultural hispa-romanic, distint, encara que intimament ve de la cultura arabiga implantada en el segle VIII. Hui no n´hi ha cap dubte de que en el trasmon de les jarches valencianes n´hi ha una lliteratura pre-existent i popular”.

Dámaso Alonso, despres d’estudiar una vintena de muwxxaha que va trobar Samuel Stern, professor universitari, en una sinagoga de Jerusalem, va dir que “musulmans, jueus i mossaraps, utilisaven un romanç vernacular, els quals caracters estructurals eren similars als del valencià primitiu. Est romanç vernacul gojava, ademes, de plena vitalitat a l’hora de la reconquista i tenía llimits definits”.

Mourelle de Lema enten per tant que “no es pot minimisar el valor de las jarches valencianes per a provar l’existencia d’un romanç en Valencia abans del sigle XI… No es erroneu, sino molt cientific i incontrovertible, supondre una tradicio de cançonetes erotiques en romanç en temps anteriors al que vixqueren els citats poetes musulmans en lo que sería Regne de Valencia. Inclus podria pensar-se en la seua existencia en els sigles IX i X”.

Ramón Menéndez Pidal [9] conta que Mio Cid, Rodrigo Díaz de Vivar, al conquistar la ciutat de Valencia, en 1090, encarregà la vigilancia i defensa de la ciutat als mossaraps que hi havien dins, “perque foren criats en els moros i parlaven aixina com ells i sabien les seues maneres i costums”.

Es mes, Ubieto Arteta [10] afirma que els musulmans que nos invadiren i colonisaren no foren mai superiors en numero als naturals de Valencia, als quals ademes respectaren, i recorda que la sura II del Coran obliga als araps a protegir als cristians i a les seues iglesies.

A pesar de la gran quantitat de fets i arguments, els catalanistes continuen empenyats en dir que tots els mossaraps foren eliminats, perque matant-los maten tambe la llengua que parlaven que era la valenciana, el llati popular i evolucionat, mesclat, que parlaven els natius valencians. Eixe llati que s’havia cogut sempre en terres valencianes.

Està mes que demostrat que no es veritat lo que diuen els catalanistes de que quan arribà Jaume I no va trobar aci cap mossarap i per lo tant no es parlava el romanç, el llati antic dels romans, per lo que lo que parlem els valencians, diuen els catalanistes es el català dels pocs catalans que anaven en ell en la conquista de Valencia.

Per als catalanistes, [11] “en el sigle XII, els fanatics almoravits nortafricans en la seua intolerancia religiosa enderrocaren virtualment les mossarabies”.

D’esta manera eliminen als qui mantenien la parla nativa o indigena, autoctona, dels “valentini”, els valencians mossaraps o musulmans, que habitaven esta terra.

Hussein Mones[12] en el seu llibre “Andalusia, Algarbia and Al Sharky”, conta que a l´arribada de Jaume I a Valencia en 1238, n´hi havien aci, en tot el territori del Regne Moro de Valencia, 120.000 musulmans, 65.000 cristians (mossaraps) i 2.000 judeus.”

Segons Mones, ho arreplega en el seu llibre, al rendir-se el rei Zayan a Jaume I i donar-li les claus de les portes de la ciutat, li va dir: “En la ciutat de Valencia conviuen musulmans, gente noble del meu poble, junt a cristians i jueus. Espere que sapia governar-los per a que continuen vivint en la mateixa armonia i per a que treballen esta noble terra conjuntament. Aci, durant el meu regnat eixien processons de Semana Santa i els cristians professaven la seua religio en tota llibertat, donat que el nostre Coran reconeix a Crist i a la Verge. Espere que voste concedixca el mateix tracte als musulmans de Valencia”.

F. J. Simonet escriu que “els mossaraps mai aplegaren a oblidar, ni en l’us vulgar ni en el lliterari, l’idioma llati e hispa-llati rebut dels seus ascendents, el seu idioma religios i nacional”.

Fernández Guerra [13] assegura que “els mossaraps foren guardadors fidelissims de la llengua romanç, de la poesia i de les costums dels seus antepassats”.

El pare Joan Costa [14] rematà esta tanda d’arguments, de forma contundent i aclaridora, quan escriu: “Si hui en Valencia, despres de 400 anys de cultura castellana, de documentacio oficial en castellà, d´escola i liturgia en castellà, de mijos de comunicacio en castellà, la gent, sobre tot en els pobles, continua parlant la Llengua valenciana, encara que tots coneixen el castellà i l´immensa majoria escriu sempre en castellà, ¿Per que hauria de ser diferent en la Llengua valenciana? ¿per que els valencians musulmans, en continuu contacte en els cristians dels regnes fronterers haurien de perdre el seu romanç?”.

Harrie Meier, citat per Peñarroja, te tambe una frase aplastant en esta polemica: “Mai, en cap de lloc, ha succeit el simple transplant d´un idioma a un atre poble o poblacio”.

I per al pare Fullana “sols el substrat mossarap va configurar la individualitat llingüistica de Valencia”.

Idea que amplia Gómez Bayarri al dir que el romanç “va constituir l´estrat fonamental en la configuracio de la Llengua valenciana, fet que pronte es va plasmar en la singularisada conciencia idiomatica migeval valenciana i aixina va quedar constatat en documents juridics, lliteraris i notarials, que donen image a sa particular onomastica”.
____________________________________________________________________

[1] Arabiste. Un dels grans investigadors de la dominacio arap en Valencia i de la seua epoca migeval.

[2] Manual General d’Historia del Regne de Valencia. José Vicente Gómez i Bayarri. Real Academia de Cultura Valenciana. 2002.

[3] Ibn Sida, poeta i escritor arap. Denia, 1066.

[4] “Historia de los mozárabes de España deducida de los mejores y más auténticos testimonios de los escritores cristianos y árabes”. Simonet.

[5] “La identidad etnolinguistica de Valencia desde la antigüedad hasta el siglo XIV”. Manuel Mourelle de Lema, Catedratic de filologia de l´Universitat Complutense. Madrid.

[6] “La Llengua valenciana hasta Jaime I”. José Vicente Gómez I Bayarri.

[7] “Ar.Rusafi de Valencia”. Teresa Garulo. Hiperion, 1980.

[8] “El mozárabe de Valencia”. Leopolt Peñarroja, Catedratic de llengua. Expert en mossarap valencià. Academic de Numero de la Real Academia de Cultura Valenciana.

[9] “Primera Cronica General de España que mandó componer Alfonso el Sabio”. Ramón Menéndez Pidal.

[10] Antonio Ubieto Arteta, Catedratic d´Historia Migeval de l´Universitat de Valencia. Es va tindre que anar de Valencia, perque els catalanistes li feren la vida impossible, per les seues teories aragonesistes i valencianistes de l´historia de Valencia i la seua llengua.

[11] Manuel Sanchis Guarner en el “Informe de la Llengua” de l’Universitat de Valencia.

[12] Hussein Mones. Catedratic d´Estudis Hispanics d’Al Andalus en l´Universitat d’El Cairo.

[13] A. Fernández Guerra, membre de la Real Academia Espanyola.

[14] Joan Costa. Filolec, expert en Llengua valenciana. President de la Seccio de Filologia de la Real Academia de Cultura Valenciana. Academic de Numero de la Real Academia de Cultura Valenciana.

Comentarios

Entradas populares de este blog

180 años antes de la llegada de Jaime I, Valencia habla valenciano y "Cataluña", provenzal-francés

Cataluña aún no existía, pero sus condados en el año1030  eran franceses. Lo fueron desde el 801 en que Carlomagno los conquistó, hasta 1258 en que el Rey de Francia se los cambió a Jaime I por territorios aragoneses en el sur de Francia. PRUEBA Nº 30 CONTRA LA MENTIRA DE QUE EL VALENCIANO PROVIENE DEL CATALÁN. 180 AÑOS ANTES DE LA LLEGADA DE JAIME I, EN EL REINO DE VALENCIA SE HABLABA VALENCIANO Y EN CATALUÑA (FRANCIA) SE HABLABA PROVENZAL-FRANCÉS. ¿Cuántas veces hemos oído decir que los valencianos hablamos catalán porque en 1238, cuando Jaime I conquistó el Reino moro de Valencia nos trajo el catalán a través de sus huestes catalanas que colonizaron nuestro territorio? En la prueba anterior hemos estudiado al gran medievalista, el filólogo y catedrático de Historia de Zaragoza, D. Antonio Ubieto Arteta ( http://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Ubieto_Arteta ).   La transcripción de la entrevista publicada y documentada no ha caído muy bien en algún lector catalani

PRUEBA Nº 25: Las jarchas en valenciano, dos siglos antes de la llegada de Jaime I.

(fotografía) Albufera  significa, según su origen árabe  al-buhayra, el marecito  o  el pequeño mar.  En algunos poemas árabes se le denomina  Espejo del Sol , término que ya da una idea aproximada de la belleza y el romanticismo que caracteriza a este paraje. LA POESÍA EN LENGUA VALENCIANA ANTES DE LA LLEGADA DE JAIME I. EL POETA ABÚ ISA IBN, REY DE LA TAIFA DE MURVIEDRO (SAGUNTO), DOS SIGLOS ANTES DE LA CONQUISTA DE VALENCIA.     ¿Cuántas veces hemos oído decir que los valencianos hablamos catalán porque en 1238, cuando Jaime I conquistó el Reino moro de Valencia nos trajo el catalán a través de sus huestes catalanas que colonizaron nuestro territorio? En la prueba anterior llamábamos la atención para retener el dato de que en el Reino de Valencia se hablaba lengua valenciana antes de la llegada de Jaime I en 1238 gracias a los cristianos bajo dominio musulmán que en número de 60.000 vivían en nuestro territorio. Pero no sólo hablaban la lengua valenciana los mozárabes, sino qu

Cataluña como sinónimo de mentira

Cataluña como sinónimo de mentira Por Juan García Sentandreu Escritor y Jurista* “Hoy, más de mil años después, la ambición de la clase política catalana tiene las mismas aspiraciones feudales que cuando dependían de la corona carolingia y francesa”. L a Cataluña nacionalista es, toda en sí, una gran mentira. No voy a atreverme a hacer este tipo de manifestaciones sin aportar las correspondientes pruebas. Mi formación y experiencia de jurista me lleva a probar todo lo que digo. La Cataluña actual es una gran mentira en diversas dimensiones: En una dimensión histórica; en una dimensión lingüística y en una dimensión arquitectónica y heráldica: “la mentira de la “senyera catalana" y la mentira de la Barcelona “histórica”. 1.- LA MENTIRA DE LA CATALUÑA HISTÓRICA En el año 777, España o Al-Andalus está ocupada prácticamente toda por los árabes. El Califa de Zaragoza, Solimán el Arabí, se ve amenazado por el Emir Abderramán I que pretende apoderarse