de Juan García Sentandreu, el El Lunes, 20 de septiembre de 2010 a las 11:00.VERSIO EN LLENGUA VALENCIANA
DEDICATORIA:
"Als meus fills i a tots els fills dels bons valencians,
per a que en este senzill llibre deprenguen a amar
i a defendre en la veritat a la nostra Patria Valenciana". L´autor
INDEX
Prolec
1.- Historia de la Llengua valenciana
1.- La Llengua valenciana
2.- Els primer pobladors.
3.- Els romans.
4.- Els araps.
5. -Els cristians. Els Furs i la Biblia Parva. La mentira del peno de la conquesta. La Real Senyera coronada.
6.- El segle XIV
7.- El segle XV
8.- El segle XVI
9.- El segle XVII
10.- El segle XVIII
11.- El segle XIX
12.- El segle XX
2.- Didactica elemental: Qüestions per a amar i defendre a Valencia
I.- Qüestions al voltant de la Llengua valenciana:
-La filologia i el catalanisme
-La llegalitat valenciana
-La Llengua valenciana: idioma oficial dels valencians
-La AVLL
-El II Congrés de la Llengua valenciana
II.- Qüestions al voltant de l´historia del poble valencià:
-L´orige del poble valencià
-L´aportacio llatina
-El mossarap valencià
-La conquista i els furs
-La mentira de la repoblacio
-La mentira del peno de la conquesta.
-La Real Senyera Tricolor i coronada
-El Segle d´Or de la Llengua valenciana
-El principi del catalanisme
-Les normes del 32
-El Pare Lluïs Fullana
INTRODUCCIO
Una preocupacio que sempre he tingut es el no haver trobat mai un llibre en el que de forma clara, breu i intensa s´explicara, especialment per als no iniciats, lo que es la Llengua valenciana.
Que nos contara als valencians lo que ha segut sempre i es la parla autoctona, indigena, nativa valenciana.
Que nos desplegara davant els ulls, el cor i la rao, eixe “continuum” de les parles dels pobles que des dels ibers han habitat les nostres terres.
Que nos enamorara de lo que defenia el gran mestre i Deca President de la Real Academia de Cultura Valenciana, Julia San Valero i Aparisi, era la Llengua valenciana, eixa mescla, principalment, d’iberisme, romanisme, islamisme i neocristianisme, que ha omplit de vida les etapes mes importants de l´historia dels valencians i el seu Regne.
Lo que aci te el llector es una historia apretada de la Llengua valenciana, feta en bases totalment cientifiques identificades al peu de cada pagina.
I per si algu es permet qüestionar la rigorositat de la didactica elemental expressada en preguntes concretes he volgut escriure una primera part, l´historia de la Llengua valenciana en la colaboracio de Baltasar Bueno al que agraixc les seues aportacions, fonamentades en les cites textuals dels mes acreditats filolecs, historiadors, politolecs, sociolecs, juristes i escritors classics i moderns, que es constituixen com a prova incontestable de la singularitat de la nostra Llengua valenciana.
Este llibre es una contestacio mes al discurs de la mentira dominant que ha fet que en un moment de capa caiguda del moviment valencianiste, des de la certea de que en el poble valencià aniua, continua aniuant, la seua volença per Valencia, lo valencià i la seua entranyable Llengua valenciana.
I pronte, o tart, vindra un renaixer, un brollar de lo que està dins del cor i de la rao dels valencians. El mes pronte o el mes tart dependra de la capacitat de reaccio, de les ganes i de la necessitat d´amor per lo nostre que tingam.
L´AUTOR
HISTORIA DE LA LLENGUA VALENCIANA
1.- La Llengua valenciana.-
“Valencià es la llengua parlà en la major part de l’antic Reine de Valencia, i perteneix al grup romànic de les llengües d´inflexió indoeuropees, germana del castellà, francés, italiá, portugués i rumánic”, escriu textualment el P. Lluïs Fullana, primer Catedratic de la Llengua valenciana.[1]
La Llengua valenciana es filla directa de la Llengua llatina, encara que te moltes aportacions llingüistiques d´atres llengües dels diversos pobles que han habitat les terres valencianes a lo llarc de tota l´historia.
D´aquell arbre, d´aquell tronc comu llati, anomenat “romancium”, naixqueren varies llengües romaniques, entre elles la Llengua valenciana, que ha permaneixcut, i permaneix encara, molts segles viva i volguda al si del poble valencià.
Els valencians la senten propia i genuinament valenciana. La seua oposicio al proces de catalanisacio, diu Josep Angeles Castelló, “es prova incontrovertible de sa condicio de Llengua, perque si no ho fora, no opondria el poble cap resistencia” [2].
“La lliteratura valenciana la creen unos homens arrelats en la seua terra i en plena consciencia de la seua valencianitat, i la creen en el seu propi idioma, en el que parlen en les seues relacions mercantils i amoroses, en el seu diari treballar, o en la entranyable vida familiar i en la oficial en les auctoritats… Es una lliteratura que ix del viure i del sentir inalienable dels valencians i es, per tant, es diga lo que es vullga, incontrovertible i clamorosament valenciana”, afig Josep Angeles Castelló.
San Valero definix a la Llengua valenciana com “un conjunt llingüistic constituit per elements derivats basicament del baix llati parlat per tot lo poble fins al segle VIII, enriquit del segle VIII al XIII, en arabismes, i des de el sigle XIII fins al dia de hui per catalànismes, provenzalismes, aragonesismes, castellanismes, etc… en uns cultius moderns, i nostres tendencies fonetiques, paraules i expresions que van des de el iberic fins als tecnicismes actuals, passant pel visigotic, llengües nortafricanes no arabigues, italia, frances medievals i moderns”.
El territori del Regne de Valencia, hui denominat Comunitat Valenciana, ha sigut lloc de vida de distints pobles uns naturals d´aci i atres vinguts de fora per raons diverses.
En les seues terres han vixcut ibers, grecs, fenicis, romans, gots, visigots, araps, jueus, castellans, navarros, mallorquins, catalans,… i tots han deixat part de la seua llengua i cultura, de forma molt especial els romans i els araps.
Tota esta suma de les variades llengües i cultures que han aniuat en les terres valencians han anat conformant el ric tesor de la Llengua valenciana.
Es fals, per tant, lo que modernament es fa creure i s’ensenya en les escoles i universitats de que la llengua autoctona dels valencians es una llengua importada pels pocs catalans que vingueren en companyia de Jaume I el Conqueridor, en la creuda contra el Regne Moro de Valencia.
Segons esta teoria, que fa tabula rasa de les parles que en el sigle XIII existien en el Regne de Valencia, es va produir un buit demografic en estes terres i desaparegueren en els seus habitants les seues llengües, o varen substituides “ex novo” per la llengua dels catalans.
2.- Els primers pobladors.-
Des del Neolitic fins a l’edat del Coure, no hi ha cap vestigi de la llengua que parlaven els habitants de les terres valencianes.
Si es necessari constatar que tots, excepte un que està en Villena, els jaciments del Neolitic s´han trobat en arees que hui son de parla valenciana: Cova de la Sara (Bocairent), Cova de l´Or (Beniarres), Cova del Petroli (Cabanes), Cova de les Rates Penades (Rotova), Cova de les Meravelles (Gandia), Cova del Barranc de Castellet (Carriciol), Cova del Montgo (Denia) i Cova de les Cendres (Benitachell).
L´invasio celta no arribà a Valencia, se quedà en Catalunya. Despres vingueren fenicis i grecs, pero a fer negoci, no a colonisar, i d´ells algo quedà, encara que no molt.
Destaca mentres tanta vitalitat de les tribus iberiques, que protagonisen el moment mes brillant del passat indigena dels valencians.
No se fiquen d´acort els historiadors sobre l´orige dels ibers. L´arqueolec Fletcher, qui mes els ha estudiat, diu que son un conglomerat de pobles que des del Neolitic han habitat el territori valencià, fins als 500 anys a. C.
Parlaven una llengua, l’iberica, que era la mateixa, entre els rius Segura i el Rodano. Es dir, des de la frontera valenciana en Murcia fins a Marsella, en França.
Els ibers que habitaven les terres valencianes nos han deixat molts testimonis de la seua important cultura, molt a pesar de ser un poble guerrer i aventurer, famosos en el mon conegut des d’antic.
Les ceramiques de la seua epoca trobades en Lliria, per eixemple, estan plenes de dibuixos de persones tocant instruments musicals. Lliria es un poble historicament molt amant de la musica.
Tambe han aparegut lapides, pedres, ceramiques, ploms (els de la Serreta d´Alcoy),… d´aquell temps en inscripcions.
“Els ibers valencians, abans d´adoptar progressivament l´alfabet i llengua llatina a finals del segle II a. C., utilisaven tres sistemes d´escritura: alfabet grec-iberic,… signari iberic de l´Est,… i el signari del Sudest”.[3]
Fletcher dia que dels tres alfabets dos d´ells eren indigenes, i u jonic arcaic. L´alfabet jonic aparegue entre Alcoy i Murla, part de parla valenciana.
Simó Santonja fa caure en el conte de que els mes importants poblats iberics trobats, la immensa majoria, estan situats en arees hui valencià-parlants.[4]
De l´epoca iberica queden paraules en l´actual Llengua valenciana, com en les costums, les tradicions i la cultura.
Entre les paraules iberiques que tenim en la Llengua valenciana podem citar: vareta, sargantana, barranc, bassa, barraca, bonyigo, canto, caparra, carrasca, clot, esquerra, penya, socarrar, tossal, vega,… i d´entre els toponims iberics: Ibi, Tibi, Requena, Bairen, Altea, Andilla, Anna, Bicorp, Carpesa, Montesa, Naquera, Eslida, Macastre, Teresam, Tyrius, Turis,…
Es torna a repetir lo mateix que en el Neolitic. En els solars del mes importants assentaments iberics es on hui en dia se parla la Llengua valenciana.
Per a Simó Santonja,[5] “el llenguage iberic forma part del susbtrat llinguistic pre-llati, que tan fonamental importancia te en la formacio de les llengües romaniques, i molt en particular, les comprengudes dins de l´area de les iberes: el provençal, el català i el valencià”.
I destaca la “que es molta coincidencia que el territori poblat pels ibers on es parla valencià hui, no s´extenga… on hui precisament no se parla castellà”.
Josep Maria Guinot [6] afirma que la “existencia d’un substrat iberic deu ser considerada com un primer factor de diferenciacio (cultural i llinguistica) entre Valencia i Catalunya oriental”¨.
Simó Santonja[7] defen la teoria de que les tribus edetanes assentades en Lliria en les seues correries, colonisen la part de Catalunya occidental (Tortosa, Lleida, els Pirineus,…) i deixen alli la seua cultura i parla, la seua fonetica, molt diferenciada de la fonetica de la Catalunya oriental i molt pareguda a la fonetica de la Llengua valenciana.
Esta tesis la sustenta tambe Ramón Menéndez y Pidal, gran estudios i maxima autoritat en la filologia moderna, qui diu:
“En les edats prehistoriques degue d’existir una densa corrent iberiçant des de les plages valencianes fins els Pirineus de Lleida i Hosca i en totes les epoques historiques degue de mantindre’s alguna especial relacio de les terres interiors de l’Ebre mig en les terres maritimes del Turia i el Xuquer, molt mes activa que la relacio que estes terres del Turia i del Xuquer mantenen en les terres costeres de Barcelona i Tarragona”.
_____________________________________________________________________________________
[1] “Gramatica Elemental de la Llengua valenciana”. Lluïs Fullana Mira. Tipografia Domenech. 1915.
[2] Josep Angeles Castelló, era professor de l’Universitat de Florida, en els Estats Units.
[3] Luciano Pérez Vilatela. Manual de l’Historia General del Regne de Valencia. Real Academia de Cultura de Valencia. 2002.
[4] ¿Valencià o catalán? Vicente Luís Simó Santonja.1978.
[5] id.
[6] Jose Maria Guinot es doctor en Filologia Romanica i Academic Numerari de la Real Academia de Cultura Valenciana.
[7] Id.
Comentarios
Publicar un comentario